BCCCAP00000000000000000001725

EL MONESTIR DE L'ASSUMPCIÓ I LA COMUNITAT DE CAPUTXINES DE MATARÓ 2. LA VIDA CONTEMPLATIVA A MATARÓ Mataró fou, als segles moderns, una vila en expansió en tots els ni– vells i sentits però en destaca el desvetllament demogràfic i, de resultes, el seu creixement urbanístic que determinà, per sempre més, el caràcter diguem-ne "barroc" del seu centre urbà, muralles endins, i als carrers que s'anaren bastint seguint els camins que s'obrien més enllà de les por– tes de les muralles cinccentistes. Aquest creixement demogràfic li valgué l'apel·latiu de "valde populosa" en paraules del mateix rei Felip Il. 14 En aquest "valde" una sola parròquia, Santa Maria, administrava els sagra– ments i tenia cura de les ànimes, i la rectoria, amb les rendes que se'n derivaven, era una de les més cobejades pel clergat del país. Els rectors eren acomboiats per una nombrosa comunitat de beneficiats que havia arribat a estar formada per més de trenta cinc preveres. No és estrany, doncs, que, donat el nombre creixent d'habitats de la vila de Mataró i a tenor del carisma nítidament urbà dels nous ordes reformats, aviat tant caputxins com carmelitans posaren llurs atencions vers Mataró. Els primers que ho van fer foren els carmelites descalços que s' es– tabliren a la capital del Maresme l'any 1588, els seguiren els germans caputxins el 1603, poc temps més tard desembarcaren les branques fe– menines que establiren cases el 1634, en el cas de les carmelites, i el 1741, les caputxines com veurem més endavant amb més detall. La història de les branques masculines i femenines respectivament presenten fets i trets comuns. Les comunitats femenines de carmelites i caputxines, amb els seus alts i baixos, continuen subsistint a Mataró mentre que les seves branques masculines desaparegueren irremeia– blement i sense ulterior restauració arran de l'exclaustració forçada de l'any 1835. Per resumir molt, podem dir que les cases dels religiosos foren extin– gides arran de la desamortització de 1835 i els seus fons documentals, ultra el seu pas per les oficines d'Hisenda a Madrid, passaren a formar part de l'Arxiu Reial de Barcelona -avui Arxiu de la Corona d'Ara– gó- ultra un previ i curt pas per les instal·lacions de la Universitat de 14. Del preàmbul del privilegi concedit per Felip II a les corts de Montsó de 1585 a RODRÍGUEZ, Jesús i SERRANO, Alexis: Els llibres de privilegis i canalars de Mataró (1294-1819). Ed Fundació Noguera. Barcelona 2020. Pg. 246 173