BCCCAP00000000000000000001725

ALEXIS SERRANO MÉNDEZ La infermeria Al tercer pis es troba un conjunt de cel·les, passadissos, cuina, rebost i fresquera que formaven la infermeria. El desús ha conservat extra– ordinàriament bé la cuina que encara conserva el fogons de carbó, la campana d'obra i l'enrajolat setcentista. Relacionades amb la inferme– ria tenim les dues tribunes per les germanes malaltes que flanquegen la part alta de l'altar major i s'obren a ell per mitjà de dues finestres, i serveixen perquè les germanes convalescents puguin seguir els oficis. La miranda Situada al cinquè pis, és el punt més elevat de l'edificació. Com el seu nom indica és el mirador, allí on les monges pujaven per contemplar la ciutat i, sobretot el mar, per tal d'evitar que els ulls es fessin mandro– sos i es perdés la vista de lluny per causa de l'enclaustrament. Ordinàriament aquesta tasca de manteniment de la vista es feia des dels campanars però el fet de no tenir un campanar construït sinó una petita espadanya o cadireta per la campana feia impossible pujar-hi. Aquesta "talaia" s'obre a l'exterior per mitjà de set arcs i un ull de bou per cada un dels dos costats. Malgrat ser la peça que corona l'edifi– ci, la miranda ha estat motiu de molts disgustos de la comunitat al llarg del temps ja que, tan òrgans insurgents (els cristins, els Jamancis) com militars (els Cent Mil Fills de Sant Lluís, les tropes del General Prim, les tropes franquistes) l 'han ambicionat sempre per poder exercir un bon control visual sobre la ciutat de Mataró. Anecdòticament destaquem un grafit de tinta negra que es troba a una paret de l'interior de la miranda. L'escrit està molt deteriorat però encara s'hi pot llegir "VISCA QUEIPO". Semblava clar que estava de– dicada a Gonzalo Queipo de Llano y Sierra (1875-1951) i que la hi havien deixat els falangistes quan el monestir era presó per la repres– sió durant la postguerra, però el fet d'estar escrita en català ens ho fa dubtar. Descartat Borja Queipo de Llano (1840-1890), finalment ens decantem per José Maria Queipo de Llano, marqués de Toreno ( l 786- 1843) que fou cap del govern des de juny de 1835. Ell fou qui nomenà ministre d'hisenda a Mendizabal amb qui feu alguns atacs a la propietat eclesiàstica, cosa que, en plena guerra carlista, causà l'alçament dels liberals, la formació de juntes revolucionàries i la convocatòria de corts constituents a Barcelona i Múrcia, així com assalts a cases religioses de 194